EL CATALÀ LLENGUA DE DÉU

Del llibre: "Tradicions patriòtiques" de Joan Amades


Hi havia un matrimoni castellà que feia molts anys que eren casats i no tenien encara cap fill. Després de moltes prometences a diferents imatges advocades per el cas, varen tenir una nena preciosa com una rosa; però fou el cas que quant es feu grandeta va resultar ésser muda. Els atribolats pares varen fer nombroses proves i prometences per veure d tornar-li la paraula, però tot fou debades.

Fins als pares atribolats arribà la gran fama de miracler de Sant Salvador d'Horta, i decidiren de fer un viatge a Barcelona portant la mudeta per veure si li podia donar el do de la paraula. El Sant, en veure la nena, es limità a beneir-la i aquesta al moment parlà clar, sonor i vibrant, que deixà meravellats de joia als pares, els quals no sabien què els passava i es desfeien en paraules d'agraïment al Sant.

Quan ja feia una estona que pares i filla se n'havien anat de la presència de Sant Salvador, hi tornaren a trobar-lo, tots enfadats i furiosos, dient que la nena parlava de manera que no l'entenien, ni sabien què els deia i que, per ho haver-la d'entendre, tant se valia que no hagués arribar a parlar.

El Sant els digué: La nena parla en català com va parlar Déu Nostre Senyor el seu pas per la terra, com parlo jo i com parla tota la gent de la terra on es trobeu; fins vosaltres mateixos mentre es trobeu a Catalunya deveu voler parlar en català, encara que no sigui més que per cortesia i agraïment. Tan bon punt com la vostre filla arribarà a terres de Castella parlarà com vosaltres i con es costum de parlar en aquella terra, mentre serà ací a Catalunya ho farà sempre com ho féu Déu mentre hi estigué, com ho faig jo i tota la gent que m'envolta.

En efecte en arribar la nena a Castella, espontàniament i sense ni que ella mateixa se n'adonés, parlà en castellà.

Text extret de Llegendes

LA NENA QUE LI VAN DONAR TOT, LA DONA QUE HO ESTÀ PERDENT TOT

Aquesta és la història d'una nena que li van donar tot des que era petita, sa mare es va encarregar que no li faltés res i que estudiés una carrera de la que ara de gran només li serveix per fer la seva i no importar-li la resta de la humanitat ja que no pot valorar les coses ja que mai les ha hagut de suar.

Jo la vaig conèixer que voltava els 25 anys, semblava una noia normal, com qualsevol altra. Venia de família per una part empresària, per l'altra treballadora.

Mai ens vam arribar a portar bé, teniem un tracte normal/amable per respecte a terceres persones.

L'anava veient molt de tant en tant i va arribar el moment que vam començar a veure'ns sovint, gairebé a diari. Poc a poc va anar tornant-se despreciable, va canviar l'amabilitat pel despreci constant, era difícil veure-li un somriure. Mica en mica els rols que hi havia van cambiar i de ser un tú a tú, només importava ella.
Allò que tocava ho anava enfonsant i anava matant poc a poc un sentiment agradable.

Després de fer anar en orris un projecte va assolir el comandament d'un vaixell que sense grans ajudes navegava, això sí, la col·laboració havia de ser màxima. Ella va voler comandar la nau en solitari deixant enrere la feina d'altris.

Aquell gran vaixell amb ella a bord va anar empetitint-se però les onades no paraven de créixer, ella es convertí en un huracà que va fer perdre part de la tripulació, la més important. Ara ella, sola al vaixell, embogida, fent servir rates i coloms com a tècnics i mariners.

Aquest vaixell s'enfonsa, aquest vaixell s'ofega. A ella, en canvi, no sembla importar-li les pèrdues i només mira el seu bé.

Arribarà a bon port i l'esperaràn els caiguts? O s'estimbarà... Sola...