Vaig escriure aquests pensaments el 06/01/2012 en les anotacions del facebook, els vull recuperar.
Abans de res em presentaré com a ciutadà català i independentista,
què vull dir amb això? Doncs que la meva lluita és la mateixa que la de milers /milions de persones -catalanes o no- que desitgen amb totes les seves forces viure en un país que se’l sentin seu, democràtic, que ningú els miri amb superioritat ni repulsa, només pel fet de demanar el què creuen que és el què necessiten.
Voler una Catalunya lliure i reconeguda en tot el món, amb una llengua oficial internacionalment, amb un govern que pugui decidir les seves lleis només basant-se amb el què el país necessita tot respectant les lleis internacionals, no hauria de ser mal vist enlloc.
Un país on tothom és respectat i se’l fa seu sigui quin sigui el seu origen, un país en el que tots respecten els pensaments i ideals del veí, un país on els nouvinguts arrelen i agafen com a seus la cultura, tradicions, idioma...
Alguns creuen que tenir sentiments catalanistes o pitjors, independentistes et fan una persona despreciable ja que segons ells tires per terra part de la seva història al desunir el seu gran estat, sense recordar que ens han malmès molts indrets i ens han robat identitat, tot i així... No estaríem més units amb la independència? Catalunya podria ser amiga o germana d’Espanya tal com ho és amb d’altres territoris mundials, però la cultura hispànica ens empresona en un estat que no és el nostre, ens desmotiva a estimar Espanya com una germana i el seu idioma com a amic, aquell idioma és imposat, naltros li podem donar la volta i parlem de la riquesa del bilingüisme mentre ells pensen que amb el seu n’hi ha prou. Tot això crea repulses entre dues cultures que podrien agermanar-se.
Alguna vegada he pensat com definir la nostra llengua i crec que amb un xic de seny i un polsim de cor, barrejat amb sentit comú i identitat, ho lliguem amb història i idioma i surt el CATALÀ.
Abans de res em presentaré com a ciutadà català i independentista,
què vull dir amb això? Doncs que la meva lluita és la mateixa que la de milers /milions de persones -catalanes o no- que desitgen amb totes les seves forces viure en un país que se’l sentin seu, democràtic, que ningú els miri amb superioritat ni repulsa, només pel fet de demanar el què creuen que és el què necessiten.
Voler una Catalunya lliure i reconeguda en tot el món, amb una llengua oficial internacionalment, amb un govern que pugui decidir les seves lleis només basant-se amb el què el país necessita tot respectant les lleis internacionals, no hauria de ser mal vist enlloc.
Un país on tothom és respectat i se’l fa seu sigui quin sigui el seu origen, un país en el que tots respecten els pensaments i ideals del veí, un país on els nouvinguts arrelen i agafen com a seus la cultura, tradicions, idioma...
Alguns creuen que tenir sentiments catalanistes o pitjors, independentistes et fan una persona despreciable ja que segons ells tires per terra part de la seva història al desunir el seu gran estat, sense recordar que ens han malmès molts indrets i ens han robat identitat, tot i així... No estaríem més units amb la independència? Catalunya podria ser amiga o germana d’Espanya tal com ho és amb d’altres territoris mundials, però la cultura hispànica ens empresona en un estat que no és el nostre, ens desmotiva a estimar Espanya com una germana i el seu idioma com a amic, aquell idioma és imposat, naltros li podem donar la volta i parlem de la riquesa del bilingüisme mentre ells pensen que amb el seu n’hi ha prou. Tot això crea repulses entre dues cultures que podrien agermanar-se.
Alguna vegada he pensat com definir la nostra llengua i crec que amb un xic de seny i un polsim de cor, barrejat amb sentit comú i identitat, ho lliguem amb història i idioma i surt el CATALÀ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada